Ordre Opiliones - Insectarium Virtual del Parc Natural del Penyal d'Ifac

Els Opilions, coneguts vulgarment com segadors, constituïxen un grup d'Artròpodes pertanyents a la classe Arachnida, caracteritzats per presentar el cos dividit en dos regions o tagmes, un prosoma i un opistosoma ovoide amb segmentació externa, units en tota la seua amplària (sense pedicel, a diferència de les Aranyes). Altres caràcters propis dels Opilions són els quelícers trisegmentats, acabats en pinça o quela i sense glàndula verinosa (són capaces d'ingerir partícules sòlides), el mancar de glàndules de la seda (no tixen teranyines) i el que els mascles estiguen dotats d'un òrgan copulador.

El terme Opilions ve del llatí "opilio", que significa "pastor d'ovelles", la qual cosa fa referència al seu hàbit d'agrupar-se tots junts, i a la semblança amb els antics pastors que portaven xanques per a vigilar a les ovelles.

El fòssil més antic que es conserva data de principis del Devònic fa mes de 400 milions d'anys. Este fòssil, es va trobar en una formació coneguda com el Rhynie Xert escocés, i encara que es compten entre els més antics artròpodes, ja s'assemblen molt més als Opilions actuals, que qualsevol altra subclasse d'Aràcnids.

Amb unes 6.500 espècies descrites és el tercer ordre, quant a nombre d'espècies, dins de la classe Arachnida, després de la subclasse Acari i l'ordre Araneae. Com era d'esperar, les regions tropicals concentren la major part de la opiliofauna, mentres que la regió Paleàrtica (amb 819 espècies) alberga el 13% de les espècies, faltant a les regions polars. Podem trobar-los en una gran varietat d'hàbitats en tots els ecosistemes terrestres, incloent-hi la terra, molsa, fullaraca, sota pedres, roques, detritus, en superfícies verticals des de troncs d'arbres fins a murs de pedres, entre arbustos i corrent sobre vegetació elevada.

Com totes les espècies d'Aràcnids, presenten el cos dividit en dos regions o tagmes, prosoma i opistosoma, però unides en tota la seua amplària (formant un tot globós en el qual a penes es distingixen):

• Prosoma (cefalotórax). Està recobert dorsalment per un esclerit únic, l'escut prosòmic, que presenta una prominència ocular o oculario en posició central amb un parell d'ulls simples, situats a banda i banda d'este, i en els màrgens, les obertures de les glàndules repugnatories amb les quals es defenen dels depredadors. El prosoma presenta sis parells d'apèndixs, un parell de quelícers, un parell de pedipalps i quatre parells de potes locomotores llargues i molt flexibles. Cada quelícer està format per tres artells: basal, mitjà i distal, estos dos últims formen una quela o pinça, en la qual acaba el quelícer. Manquen de glàndules verinoses. Els pedipalps estan situats entre els quelícers i el primer parell de potes, i també semblen xicotetes potes. L'aparell alimentador o estomoteca, diferix del d'altres aràcnids en què és capaç d'absorbir partícules sòlides i no sols líquids, està format per extensions dels pedipalps i del primer parell de potes.
• Opistosoma. Té forma ovoide i presenta segmentació externa. Està format per deu metàmers (cap amb apèndixs), cada un amb un terguit i un esternit. Els seus tergos, a vegades, apareixen soldats en un escut dorsal, podent arribar a desaparéixer. L'escut dorsal pot estar unit a l'escut prosòmic o romandre independent. En la part ventral del opistosoma apareix l'opercle genital, un parell d'estigmes traqueals i la corona anal, visible en la part posterior.

Els Opilions es reproduïxen sexualment encara que en algunes espècies presenten partenogènesis facultativa. El festeig abans de la còpula sol ser ràpid i tàctil. Els Opilions semblen ser un dels primers grups d'Artròpodes a desenrotllar un òrgan copulador, una altra característica única de l'ordre entre els aràcnids. La femella posseïx un ovipositor, també protráctil, i acabat en una furca bilateral. La còpula és frontal (el mascle fa passar el penis entre els quelícers de la femella), amb intromissió de l'estil en el conducte del ovipositor. La fecundació és interna, la qual cosa és rar entre els Aràcnids, i la transferència dels espermatozoides pot ocórrer indirectament a través de espermatófors.

Les femelles poden fer la posada immediatament o mesos després de la còpula, i els ous poden tardar a fer eclosió des de 20 dies a 5 mesos. Els Opilions s'asseguren la supervivència dels descendents de diferents maneres, alguns enterren i oculten els ous, uns altres preparen nius, trien llocs apropiats per a ovipositar, o fins i tot cuiden dels ous o de les nimfes recentment fetes eclosió.

Quan fan eclosió de l'ou a la primera etapa del desenrotllament postembrionari se la coneix com a larva, i als següents com a nimfes. Els Opilions poden tindre entre quatre i huit estats ninfals per a aconseguir la maduresa, sent el més comuna sis. Una vegada arriben a l'estat adult no tornen a mudar.

Es consideren organismes generalistes omnívors. Els seus hàbits alimentaris varien des del frugivorisme fins al saprofitisme, i des del consum de carronya d'invertebrats i vertebrats, a la depredació. Els Opilions no posseïxen cap mena de gandules verinoses pel que a l'hora de caçar, l'única estratègia que tenen és agarrar la presa amb els seus quelícers per a menjar-se-la fins i tot viva. Per a dur a terme les seues captures, moltes espècies semblen comptar amb una estratègia d'emboscada, molt rares vegades es dona la caça activa.

A més dels paràsits i patògens que poden ingerir, a causa de la seua manera d'alimentar-se, els principals depredadors dels Opilions són les aus, amfibis, mamífers insectívors, Insectes carnívors i Aranyes. Per a protegir-se els Opiliones han desenrotllat una sèrie de mecanismes de defensa. Els primers que utilitzen són del tipus evasiu, com la pèrdua de potes (autotomia), sacsejar o fer vibrar el cos, córrer ràpid en el cas d'espècies amb potes llargues, mantindre's immòbils posant-se rígids (tanatosis), caure del sostre de les coves i romandre immòbils, o el gregarisme. Quan els mecanismes evasius no tenen èxit, els Opilions empren la defensa química, segregant traspuats a través del parell de glàndules repugnatories situades en la superfície dorsal del cefalotòrax.

Els Opilions posseïxen hàbits nocturns, normalment s'aixopluguen durant el dia en llocs foscos i estan actius durant la nit. S'ha observat que algunes espècies es congreguen en microhàbitats arribant a formar grups de centenars d'individus dels dos sexes. Estes agregacions es poden formar durant el dia, refugiant-se durant les hores de calor, o durant els mesos més desfavorables. Encara que normalment es mouen amb parsimònia, també poden maniobrar amb agilitat quan les circumstàncies ho requerixen.

El número de Opilions ibèrics pot estimar-se en unes 150 espècies. A causa de l'elevada taxa de endemicitat de la Península (més del 60%), existix un aparent alt risc en matèria de la conservació de moltes d'elles. Una part important de la fauna endèmica són les 19 espècies cavernícoles, que constituïxen el 22% dels endemismes.

L'ordre Opiliones està representat, a la Comunitat Valenciana, per les famílies següents:

• Família Dicranolasmatidae
• Família Nemastomatidae
• Família Phalangiidae
• Família Phalangodidae
• Família Sclerosomatidae