Hàbitats

Hàbitats

 
 
 
 

Des del punt de vista geològic, el Montgó pertany a l'última unitat de la serralada Prebètica que acaba en el mateix cap de Sant Antoni. Els materials que s'hi poden observar tenen una edat compresa entre els 70 milions d'anys del cretaci inferior i els més moderns entre 5 i 10 milions d'anys de les últimes etapes del quaternari. És precisament la rellevància de l'estratigrafia el que fa que el Montgó siga considerat lloc d'interés geològic (GEOSITE).

El Montgó va sorgir a partir de les impressionants forces que es van produir en trobar-se dues plaques continentals: l'africana i l'europea. La seua estructura es deu a una suau flexió sinclinal, un poc abocada al nord i truncada per dues falles, una al nord (Dénia) i una altra al sud (Xàbia) de fort desplaçament vertical i orientació aproximada est-oest. Es tracta, per tant, d'un relleu estructural invertit, de tipus sinclinal al cim, i elevat tectònicament en el seu conjunt per les dues falles indicades.

 

Els agents erosius: vent, pluja, onades, neu... actuant sobre els diferents tipus de roca que el formen, amb diverses característiques litològiques, han anat esculpint la morfologia que actualment podem veure. A més, la naturalesa calcària de la roca afavoreix la formació de multitud de coves, abrics, lapiaz... etc. deguts a fenòmens de carstificació (dissolució de les roques calcàries per part de l'aigua).

Destaquen per la seua espectacularitat, els penya-segats que es precipiten des de les planes del cap de Sant Antoni, modelats per la constant erosió de la mar contra les dures roques que forma aquests bruscos i impressionants tallats. Són reflex de la incessant lluita entre les forces de la natura: mar i muntanya, com dos titans embrancats en un continu desafiament, que torna l'ésser humà a l'escala insignificant que ocupem a la natura, i de la qual ens fem conscients en la tranquil·la contemplació d'aquests magnífics paisatges.

Pel que fa al clima, l'extrem oriental de les serres bètiques marca la divisòria climàtica de dues variants diferenciades del clima mediterrani occidental, a què pertany la totalitat del territori valencià. Així, el Parc Natural del Montgó estaria inclòs en un sector amb "clima de la plana litoral plujosa" caracteritzat per una notable pluviometria, amb una mitjana de 700 mm. anuals -encara que pot haver-hi anys de més de 1.000 l/m2- amb un pic de precipitacions màximes tardorenques entre setembre i novembre, i un període de forta sequera estival; si bé cap al sud es passa ràpidament al "clima de l'extrem meridional", el més àrid de tot el territori valencià. Ens trobem, per tant, en una zona de transició climàtica.

És important també l'efecte de la criptoprecipitació (precipitacions ocultes) que es dóna al cim, molt abundants a causa de l'habitual presència de núvols. Aquests es formen quan l'aire humit procedent del Mediterrani ascendeix cap al cim del Montgó i, a causa de les temperatures més baixes que allí es donen, condensa l'aigua sobre la vegetació i el sòl.

En resum, també el clima reflecteix la dualitat que es repeteix i acompanya el Montgó en tot moment: mar i muntanya en una relació mil·lenària que origina aquests paratges sobreïxents de vida.