Visualització de contingut web

Subordre Heteroptera

Els Heteròpters (Heteroptera, gr. "ales dispars"), coneguts comunament com xinxes, constitueixen un subordre d'Insectes, que pertany a l'ordre Hemiptera, que compta amb més de 42.000 espècies descrites a nivell mundial. El seu nom al•ludeix al fet que la majoria de les espècies presenten les ales anteriors parcialment endurides (hemièlitres), amb la part basal dura i l'apical membranosa.

L'origen evolutiu del grup es remunta al Mesozoic. El fòssil més antic és Paraknightia magnifica, del Permià superior, i representaria la radiació inicial del grup. L'abundància d'Heteròpters fòssils s'incrementa en el Triàsic, especialment en els grups aquàtics.

La seua categoria taxonòmica és discutida. No obstant això, hi ha acord en què els Heteròpters constitueixen un grup monofilètic mostrant tres caràcters morfològics únics (sinapomorfies): peces bucals allargades que formen un estilet, glàndules odoríferes en nombre parell i antenes de quatre artells.

Com tots els Insectes, presenten el cos dividit en tres regions o tagmes:

  • Cap. És poc mòbil, presenta un parell d'ulls compostos, i molts grups presenten també un parell de ocels. Les antenes són de 3 (algunes famílies aquàtiques), 4 o 5 artells. En les famílies que viuen dins de l'aigua, les antenes són molt curtes i queden ocultes davall del cap. L'aparell bucal, anomenat bec o rostre, s'insereix ventralment en la part anterior del cap. Pot ser recte i adossat a la cara ventral, o corbat i separat d'ella. Per l'interior corren els estilets maxil•lars (que defineixen els canals salival i alimentós) i els estiles mandibulars.
  • Tòrax. Organitzat en tres segments, protòrax, mesotòrax i metatòrax. El dors del protòrax constitueix el pronot, on poden presentar-se callositats o solcs, ja siguen longitudinals o transversals. El dors del mesotòrax conforma l'escutel, aquest pot abastir l'extrem posterior de l'abdomen, i cobrir parcial o completament els hemièlitres. La regió lateral de cada segment toràcic (pleura) està molt desenvolupada, per contra, la regió ventral (esterns) ho està poc. Les potes generalment són marxadoras, però poden transformar-se en prènsils, excavadores, nadadores o saltadores, en determinats casos. Les ales anteriors, denominades hemièlitres, poden presentar diferent grau de desenvolupament, per la qual cosa es diu que els heteròpters presenten polimorfisme alar. El polimorfisme alar pot donar-se entre sexes d'una mateixa espècie, entre espècies d'un mateix gènere, o entre gèneres d'una mateixa família.
  • Abdomen. Constituït per 7-8 segments. La regió dorsal de cada segment es diu tergum, i la ventral estern. Els últims segments es transformen per a allotjar les estructures reproductores internes, i els apèndixs corresponents s'adapten a la funció de cada sexe. El dimorfisme sexual sol reduir-se a les diferències en els segments genitals i en la talla total.

La trobada dels sexes s'aconsegueix sovint amb la intervenció de feromones sexuals femenines. En la immensa majoria dels casos, la inseminació és per introducció de l'aparell copulador masculí en les vies genitals femenines. Excepcionalment, ocorre l'anomenada inseminació traumàtica, en la qual el mascle perfora l'abdomen de la femella per a injectar els espermatozoides (xinxes dels llits).

El cicle vital dels Heteròpters és del tipus paurometàbol, és a dir de metamorfosi senzilla, i en el qual els juvenils i els adults tenen una gran semblança i conviuen en el mateix hàbitat.

La femella deposita els ous generalment sobre les plantes, el sòl (sovint protegits per fullaraca) o davall de pedres. En alguns gèneres o famílies, la femella enterra la posada o la introdueix en teixits vegetals amb ajuda del oviscapte. Poden presentar-se aïllats o en grup, i en aquest últim cas pot haver-hi secrecions aglutinants o de protecció, però no una vertadera ooteca.

Després de l'eclosió se succeeixen Els estadis nimfals per mitjà de mudes, en les quals es desprén la cutícula vella i és possible el creixement de l'individu. L'última nimfa es converteix en adult després de la anomenada "muda imaginal".

L'adult presenta les ales completes i les estructures reproductores en els últims segments abdominals (paràmers en el mascle i oviscapte en la femella).

Quan les condicions són desfavorables, els heteròpters entren en períodes d'inactivitat, que solen associar-se a les baixes temperatures hivernals (hibernació). En altres casos, l'individu pot completar el seu cicle vital en un sol any, sense haver de passar per cap període d'hibernació.

Els Heteròpters presenten una gran varietat de maneres de vida. La majoria viuen en el medi terrestre, ja siga sobre plantes o bé en el sòl (entre la fullaraca, sota pedres, o en les clivelles del substrat). Però hi ha un nombre important d'espècies que han colonitzat les aigües continentals (llacs, rius i rierols).

L'alimentació és extraordinàriament variada. La majoria d'ells són fitòfags i s'alimenten d'arrels, fulles, flors, pol•len, brots, llavors, saba, frondes de falagueres i micelis de fongs. Les espècies zoòfagues depreden sobre artròpodes i fins i tot xicotets vertebrats, també poden ingerir sang (hematòfags) o ser omnívors.

Enfront dels seus depredadors els Heteròpters disposen de formes de protecció passives, com la inactivitat, o la cripsi, i defenses actives com la fugida, l'atac a colps de bec, el despreniment d'apèndixs per a confondre a l'agressor, o l'emissió de substàncies irritants o pudentes produïdes per les glàndules odoríferes.

Entre els Heteròpters, els individus d'una mateixa espècie es poden comunicar entre si per mitjà de l'emissió de feromones, ja siga amb finalitats reproductores o per a formar grups. En algunes famílies s'ha descrit la producció de sons per estridulació.

El subordre Heteroptera està representat, a la Comunitat Valenciana, per les següents famílies, agrupades per infraordres:

  • Infraordre Cimicomorpha

     -  Família Anthocoridae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Miridae Hahn, 1833
     -  Família Nabidae Costa, 1853
     -  Família Reduviidae Latreille, 1807
     -  Família Tingidae  Laporte, 1832

  • Infraordre Gerromorpha Popov, 1971

     -  Família Gerridae Leach, 1815
     -  Família Hebridae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Hydrometridae Billberg, 1820
     -  Família Mesoveliidae Douglas & Scott, 1867
     - Família Veliidae Amyot & Serville, 1843

  • Infraordre Leptopodomorpha Popov, 1971

     -  Família Leptopodidae Brull, 1835
     -  Família Saldidae Amyot & Serville, 1843

  • Infraordre Nepomorpha Popov, 1971

     -  Família Corixidae Leach, 1815
     -  Família Naucoridae Falln, 1814
     -  Família Nepidae Latreille, 1802
     -  Família Notonectidae Latreille, 1802
     -  Família Ochteridae Kirkaldy, 1906
     -  Família Pleidae Fieber, 1851

  • Infraordre Pentatomomorpha Leston, Pendergrast & Southwood, 1954

     -  Família Alydidae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Aradidae Brullé, 1836
     -  Família Berytidae Fieber, 1851
     -  Família Coreidae Leach, 1815
     -  Família Cydnidae Billberg, 1820
     -  Família Lygaeidae Schilling, 1829
     -  Família Pentatomidae Leach, 1815
     -  Família Piesmatidae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Pyrrhocoridae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Rhopalidae Amyot & Serville, 1843
     -  Família Rhyparochromidae Amyot & Serville, 43                                           
     -  Família Scutelleridae Leach, 1815
     -  Família Stenocephalidae Dallas, 1852

    
Els infraordres Gerromorpha i Nepomorpha contenen molts dels membres aquàtics i semiaquàtics, mentre tots els grups restants que són comuns estan en els infraordres Cimicomorpha i Pentatomomorpha.